El tresor de les persones

Aquest migdia, inesperadament, he rebut la trucada de la meva mare. A l'altra banda sentia la seva veu que em preguntava: Com estàs, Laia? Com et va la setmana? I la feina, millor? M'ha explicat que ha sentit l'impuls de trucar-me només sortir de missa aquest matí, perquè ves per on avui tocava de ple a les meves preocupacions i m'ho ha volgut fer saber per donar-me forces. I ha fet incís en el Salm "Encomana al Senyor els teus camins, confia en ell, deixa'l fer". Sí, mare, sempre t'he sentit a dir que les coses passen perquè han de passar tot i que no sabem per què. He de confiar en el Senyor i això m'ha de fer sentir segura. En realitat em fa sentir bé i forta quan penso en aquells que estimo i m'estimen, els meus pares, la meva parella, els meus amics de veritat, els meus nebots i fillols... Saben que no estic bé a la feina però no saben que pensar en ells em dóna forces.

No mare, no decauré. Però el camí se'm fa pesat i, a més, no sé cap a on haig d'anar. I això em fa sentir insegura, inestable.
Les feines venen i se'n van. Però l'amor durarà per sempre. Confio en el Senyor però... qué haig de fer? Com haig d'actuar? Qué passarà demà? Cap a on haig de caminar? "Mantén-te en el teu propòsit, no l'abandonis, i aprendràs la saviesa en els camins de la vida. Accepta tot allò que et vindrà, sigues pacient en la malaltia i en la pobresa, que l'or, el proven amb foc, però Déu prova els homes en la fornal de la pobresa". (Sir 2)

Faci's la vostra voluntat ací en la terra com es fa en el cel.