"Déu i Pare impotent, que ens adivina la paraula..." aquestes paraules són les que jo mateixa deia a l'hora de beneïr cada dia la taula abans de menjar. Ens ajuntàvem tots a taula, i fins que no hi érem tots (que som uns quants), no començàvem a beneïr-la. Però és clar, afamats que estàvem corríem a l'hora de beneïr-la i més aviat semblava un embarrussament que una oració. La intenció era bona, però la gana apretava, i la feinada era aplegar-nos a tots i començar alhora.
Jo, innocent de mi, recitava la primera frase d'aquest article: "Déu i Pare impotent", i com qui no diu la cosa seguia tot pensant amb aquells macarrons gratinats que m'esperaven, "que ens adivina la paraula"...!!!
Fins que no vaig començar a llegir, cada dia deia això per beneïr. Un bon dia, jo encara petiteta i que començava a llegir, com fan alguns infants llegia tot el que tenia lletra: del dret i del revés. Al menjador hi havia un quadre amb els dos textos de la benedicció de taula: un abans de començar a menjar i l'altre quan s'acaba. La sorpresa meva va ser quan vaig llegir el text i em vaig adonar que el text escrit de l'oració canviava la paraula "impotent" ("Com podria ser un Pare, el Pare de tots, impotent?" I pensava: "Impotent pels nostres pecats, impotent davant els pobres i les malalties i les guerres..." No ho acabava d'entendre) amb una paraula desconeguda per mi "omnipotent". I és clar, ja em va sobrar temps per preguntar-li als meus pares qué volia dir "omnipotent". Us podeu imaginar la meva sorpresa quan també vaig adonar-me del canvi d'"ens adivina la paraula". Aquells 5 o 6 anys de la meva vida, que de fet per mi en aquell moment eren tota la meva vida, havia estat dient una oració equivocada!!!
Aquesta anècdota em fa recordar a la missa. Com recitem les oracions? Sempre amb correcuita com si les paraules ens enxampessin. O com si la qüestió fos que si no les diguéssim ràpid se'ns escaparien del pensament. Però les hem de dir des del cor. El cas és que l'altre gran descobriment que vaig fer és que a l'hora de donar la pau la gent no es dóna la pau i diu "Ho sento", cosa que vaig estar fent durant anys i anys de la meva vida de petita. Imagineu-vos una nena donant-vos la mà, dient "Ho sento" i mirant-vos amb uns ullets compungits. Només em faltava dir allò de "T'acompanyo en el sentiment". Aleshores vaig preguntar als meus pares: "qué s'ha de dir quan es dóna la pau?", i entre d'altres coses em van dir: "La pau sigui amb tu". Aaaaahhh! Però com que ho diem tan ràpid i xiuxiuejant... (potser no estem gaire segurs quan donem la pau, i per això ho diem fluixet i de pressa...).
Ara penso amb en Mateu que comença a fer-se gran, com quan vaig començar a fer els meus descobriments, quan va a missa. Ell porta el missalet per seguir-la, però això no soluciona el problema de l'oració-express. Podríeu pensar que el meu problema era d'oïda, i potser teniu raó. Però no trobo normal que els infants no puguin seguir les oracions de les misses perquè les diem amb tanta rapidesa que ells no poden seguir el ritme de lectura.
No reivindico que anem a pas de lectura d'un infant. Simplement que, ja que resem, ho fem sabent el que diem, vocalitzant cada paraula i, sobretot, fent-ho des del cor.
Jo ja fa temps he deixat de dir una de les oracions de la missa en veu alta i prefereixo fer-la des del meu interior, perquè quan encara estic fent la segona frase, la gent ja ha acabat de recitar-la i això m'atabala i m'embolico amb les paraules: "Que el Senyor... aquest sacrifici... lloança i glòria... del seu Nom... i de tota la seva santa Església". ¿Seria molt demanar que es pogués dir més a poc a poc que no fos tipus "Setze jutjes en un jutjat, mengen fetge d'un penjat"?
Jo, innocent de mi, recitava la primera frase d'aquest article: "Déu i Pare impotent", i com qui no diu la cosa seguia tot pensant amb aquells macarrons gratinats que m'esperaven, "que ens adivina la paraula"...!!!
Fins que no vaig començar a llegir, cada dia deia això per beneïr. Un bon dia, jo encara petiteta i que començava a llegir, com fan alguns infants llegia tot el que tenia lletra: del dret i del revés. Al menjador hi havia un quadre amb els dos textos de la benedicció de taula: un abans de començar a menjar i l'altre quan s'acaba. La sorpresa meva va ser quan vaig llegir el text i em vaig adonar que el text escrit de l'oració canviava la paraula "impotent" ("Com podria ser un Pare, el Pare de tots, impotent?" I pensava: "Impotent pels nostres pecats, impotent davant els pobres i les malalties i les guerres..." No ho acabava d'entendre) amb una paraula desconeguda per mi "omnipotent". I és clar, ja em va sobrar temps per preguntar-li als meus pares qué volia dir "omnipotent". Us podeu imaginar la meva sorpresa quan també vaig adonar-me del canvi d'"ens adivina la paraula". Aquells 5 o 6 anys de la meva vida, que de fet per mi en aquell moment eren tota la meva vida, havia estat dient una oració equivocada!!!
Aquesta anècdota em fa recordar a la missa. Com recitem les oracions? Sempre amb correcuita com si les paraules ens enxampessin. O com si la qüestió fos que si no les diguéssim ràpid se'ns escaparien del pensament. Però les hem de dir des del cor. El cas és que l'altre gran descobriment que vaig fer és que a l'hora de donar la pau la gent no es dóna la pau i diu "Ho sento", cosa que vaig estar fent durant anys i anys de la meva vida de petita. Imagineu-vos una nena donant-vos la mà, dient "Ho sento" i mirant-vos amb uns ullets compungits. Només em faltava dir allò de "T'acompanyo en el sentiment". Aleshores vaig preguntar als meus pares: "qué s'ha de dir quan es dóna la pau?", i entre d'altres coses em van dir: "La pau sigui amb tu". Aaaaahhh! Però com que ho diem tan ràpid i xiuxiuejant... (potser no estem gaire segurs quan donem la pau, i per això ho diem fluixet i de pressa...).
Ara penso amb en Mateu que comença a fer-se gran, com quan vaig començar a fer els meus descobriments, quan va a missa. Ell porta el missalet per seguir-la, però això no soluciona el problema de l'oració-express. Podríeu pensar que el meu problema era d'oïda, i potser teniu raó. Però no trobo normal que els infants no puguin seguir les oracions de les misses perquè les diem amb tanta rapidesa que ells no poden seguir el ritme de lectura.
No reivindico que anem a pas de lectura d'un infant. Simplement que, ja que resem, ho fem sabent el que diem, vocalitzant cada paraula i, sobretot, fent-ho des del cor.
Jo ja fa temps he deixat de dir una de les oracions de la missa en veu alta i prefereixo fer-la des del meu interior, perquè quan encara estic fent la segona frase, la gent ja ha acabat de recitar-la i això m'atabala i m'embolico amb les paraules: "Que el Senyor... aquest sacrifici... lloança i glòria... del seu Nom... i de tota la seva santa Església". ¿Seria molt demanar que es pogués dir més a poc a poc que no fos tipus "Setze jutjes en un jutjat, mengen fetge d'un penjat"?
Entrades
7 comentaris:
Perfectament d'acord, i també el Rosari ben a poc a poc. Es com en el menjar, si anem depressa se'ns indigestiona.
Gràcies pel temps dedicat a llegir l'article i pel comentari... tot i que mai he resat el Rosari, sincerament. Em vaig comprar un llibret que explica el significat i el perquè es resa. No sóc gaire partidària de les pregàries repetitives, necessito trobar-lis el sentit per poder convertir aquestes paraules en sentiments, pensaments i vivències. En algunes ocasions això se'm fa difícil.
Hola Laia! sí, anem massa depressa... jo sí que he optat per dir-ho en veu alta (i pensant-ho). No sé, m'incomodava aquest silenci de la gent. Sobre les pregàries repetitives... bueno... els cants d eTaizé d'alguna manera també ho són, no?
records!
pd: aquest divendres es casa la Marta d'H3!!!
El problema de la pregària-expres, com diu la laia, no crec que sigui el fet de fer-ho massa depressa (tot i que això no ajuda a saber què es diu) sinò el fet que es fa per fer.
A vegades la missa i/o altres pregàries o actes religiosos els fem perque toca i no perque n'estem convençuts. Realment quanta gent sap què diu a la missa a cada una de les invocacions?? quanta gent va a missa el diumenge perque toca per "precepte"i s'ha de complir?.
Quan fas algo perque si no et pares a contemplar-ho ni aprofondir-ho. Ho fas el més ràpid possible per acabar-ho!!!
La pregària és i hauria de ser un punt de trobada personal amb Déu i un mateix. Quan quedem amb un amic no anem tant depressa, ens ho prenem amb calma i hi dediquem el temps que calgui. Llavors si per nosaltres Déu és quelcom més que un amic perquè no li dediquem el temps que es necessari? Potser és que a la missa (o a altres actes i pregàries) en sobra LLETRA i en falta COR.
Hola Eloi! Saps per què CANTEM el Parenostre a missa? Doncs perquè la gent vagi al mateix ritme de recitació. Sinó està comprovat que es resa en veu alta i cadascú al seu ritme (curiosament és la pregària UNIVERSAL i que ens hauríem de sentir units) i resultava ser un desgavell (uns havien dit allò "deslliureu-nos de quasevol mal" que altres anaven per la petició "perdoneu les nostres culpes"). A mi els silencis no m'incomoden, prefereixo els silencis que les pregàries recitant-les perquè sí, o les genuflexions trencant el silenci de pregària, o les mil una creus que t'en fas creus de com ens fem la Senyal de la Creu. Els cants de Taizé es paeixen millor, potser per la lletra que no és tan rebuscada i perquè la música té un do especial, i tu bé ho saps. Les melodies també expressen, són universals.
Me n'alegro molt per la Marta i que per molts anys sigui molt feliç compartint el seu projecte de vida amb la persona que estima. Li dones molts records i una abraçada de part meva :) Moltes vegades hi penso en ella.
Jose, m'encanta el que has de dit que sobra lletra i ens falta cor. Jo crec que la convinació de les dues coses és la perfecció. I la música ens ajuda molt... Recordo la conversa d'aquest cap de setmana amb la meva germana quan diu que la missa hauria de ser una festa, i que sempre resulta ser avorrida, i que gràcies a la guitarra li dóna el toc de festa. Com pot ser que una festa sigui avorrida? Vosaltres aniríeu a una festa avorrida d'un amic? Buff hi ha molt per parlar i ja ens anem del tema de les oracions-express, les quals em posen nerviosa i no m'ajuden a entrar en el clima de pregària, de mentres pateixo pels nens i nenes que les intenten seguir, i intento entendre i viure el que estic dient. Tot un esforç. Seria fals recitar una cosa en la qual no hi poso el cor per entendre i pensar el que estic dient, sinó tan sols recités la lletra. Almenys ho vull intentar.
Ei, fins ara no havia aconseguit trobar la manera de deixar missatges!! I mira que havia buscat, eh??
Jo et volia comentar que això de dir "Ho sento" No crec que ho diguessis per equivocació ja que hi ha gent que ho diu. El meu pare sempre ho fa així. De fet, què és donar-se la pau sinó demanar als nostres germans perdó per els nostres pecats?
Estic d'acord en tot el que expliques. De fet, és una de les proves que la poca gent que creu en Déu, no sap què és (amb el sentit que li vaig donar ahir a la pregària)i només l'invoca amb els llavis i no pas amb el cor.
A tots ens falta aprendre molt, encara!
Sí i tant! Hi estic d'acord.. ens falta molt per aprendre... no ens hi aburrirem pas!
Benvingut al bloc :D (ja tardaves, eh???!?!?!?!??)
Publica un comentari a l'entrada